Mil cretins

El Brugat era de la mena de persones que sobreviu amb mínims, l’individu menys interessat a tenir fills que he conegut mai; i n’he conegut molts. Quan li vaig dir que amb la Lolita havíem decidit tenir un fill em va dir: “¿Aleshores, va de debò?”. Uns quants anys després, un cop que ens vam trobar pel carrer quan jo tornava de recollir el nen a l’escola i vam seure en un bar a fer un got, mirava el meu fill amb una cara gairebé tan d’extraterrrestre com la de Pere Gimferrer un dia que vam compartir taxi de tornada a Barcelona des d’un plató en una ciutat de l’extraradi on havíem gravat un anunci de promoció de la lectura. Gimferrer se’l mirava amb els ulls molt oberts, l’assenyalava amb el dit i em deia, com si volgués verificar-ho: “És un nen”.

(Quim Monzó, Mil cretins, Quaderns Crema 2007, 174 páginas)

Monzó ha descubierto la vejez y no le ha gustado. Se hace corto.