La pell freda

Tot aprofitant la meva estada en un indret tan inhòspit, els russos de la universitat de Kíev em demanaven que fes un experiment biològic. Per raons que no vaig acabar d’entendre, l’illa ocupava unes coordenades ideals per a la proliferació dels rosegadors menors. El que em proposaven era que criés una raça nana i llanuda de conills siberians, molt apta per al clima. Si tenia èxit, els vaixells que hi recalessin podrien trobar carn fresca. Respecte a això m’havien deixat un parell de llibres, on amb gran desplegament gràfic s’instruïa els perits sobre les atencions que requerien els conillets llanuts. Però jo no duia cap gàbia ni cap conill, llanut o pelat. Vaig recordar, això sí, la rialleta del cuiner del vaixell cada vegada que el capità i jo el felicitàvem per aquells estofats, i que en el menú figuraven sota l’ epígraf “conill rus a la salsa de Kíev”.

(Albert Sánchez Piñol, La pell freda, La campana 2002, 307 páginas)

Una novela de aventuras que hace recordar a Conrad o Verne. Interesante (a pesar de las erratas).